Història de Catalunya (part I)

D'on surt

• Guia d'estudi oficial per accedir a la PG-ME (edició juny 2026), capítol A.1, p. 11-19. Són nou pàgines i 29.366 caràcters.
• No hi ha cap norma. Aquest tema no és dret: no existeix cap article per anar a comprovar res. L'única cosa citable és la pàgina de la Guia, i per això cada pregunta d'aquest tema en porta una.

Quant cau: 24 preguntes oficials al banc (8,3% del total). És el tercer tema que més cau de tot el temari de Mossos, per darrere de C2 i de l'àmbit D. Es reparteixen desigualment: cinc de les vint-i-quatre surten de l'apartat 5 (l'expansió catalanoaragonesa i les institucions medievals), i dues d'aquestes cinc són del Consell de Cent tot sol. Ja no queda cap apartat verge: l'1 (l'antiguitat) i el 6 (la baixa edat mitjana), que fins fa poc semblaven no haver caigut mai, tenen una i dues preguntes respectivament.

Quant es triga: tres hores. El capítol és curt i es llegeix en quaranta minuts; la resta del temps se'n va en fixar les dates i els noms propis, que és exactament el que el tribunal pregunta. No hi ha res a entendre que no es pugui memoritzar.

De què va això

Aquest és el primer tema del temari que no té norma darrere, i això canvia com s'estudia. A dret penal o a l'Estatut pots discutir si una resposta és bona anant a l'article. Aquí no. Aquí l'única autoritat és el que diu la Guia d'estudi a les pàgines 11 a 19, i el tribunal no pregunta història de Catalunya: pregunta aquestes nou pàgines.

La distinció no és retòrica, i el tribunal l'ha fet explícita. A la convocatòria 46/25 (desembre de 2025) va fer servir la fórmula literal "Segons la Guia d'estudi, ..." al principi de 27 de les 30 preguntes.

I compte, perquè aquí hi ha un detall que corregeix el que semblava: 46/25 no va estrenar la fórmula, la va generalitzar. Ja havia sortit dues vegades a la convocatòria 46/002/23, i les dues vegades en preguntes d'història: la de la resta humana de 450.000 anys, que és d'aquest capítol, i la de les bullangues de 1837, que és d'A.2. Cap altra convocatòria no la fa servir. Vol dir que el tribunal ja apuntava a la Guia com a font tancada precisament quan preguntava història, que és on més fàcil seria discutir-li una resposta. Una sola convocatòria massiva no fa tendència, però l'antecedent i l'última que tenim diuen el mateix: quan la Guia i la història discrepin, la resposta correcta és la de la Guia. Al final del tema tens el llistat del que la Guia diu i avui no és exacte, amb l'avís corresponent.

El nucli del tema no és l'antiguitat ni el feudalisme: són els noms i les dates. De les dinou preguntes oficials que surten d'aquest capítol, divuit demanen un nom propi, una data, una llista o una xifra. Cap no demana una explicació. Concentra l'esforç en tres blocs, per ordre de rendibilitat:

1. Les institucions medievals (apartat 5): Corts Catalanes, Diputació del General, Consell de Cent. Cinc preguntes oficials.
2. Les dates de guerra i tractat (apartats 7 i 8): 1640, 1659, 1700, 1705, 1713, 1714, 1716. Tres preguntes oficials i les més fàcils de confondre entre si.
3. Els fundadors i conqueridors (apartats 3 i 5): Guifré el Pilós, Ramon Berenguer IV, Jaume I. Cinc preguntes oficials.

Un avís de vocabulari abans de començar, perquè aquí és on es fabriquen les opcions falses. Aquestes parelles sonen igual i el tribunal les intercanvia: Catalunya Vella i Catalunya Nova; Corts Catalanes i Diputació del General; Diputació del General i Consell de Cent; Guifré el Pilós i Borrell II; Ramon Berenguer IV i Pere el Catòlic; Ferran d'Antequera i Ferran II; Guerra dels Segadors i Guerra de Successió; Pau dels Pirineus i tractat d'Utrecht; Carles II i l'arxiduc Carles; Busca i Biga; Joan Serrallonga i Perot Rocaguinarda.

Les quatre oficials que van aparèixer després

Aquest tema es va escriure amb 20 oficials. Un repàs posterior del banc n'hi va afegir quatre, i totes quatre canvien alguna cosa del que el tema donava per sabut:

1. L'apartat 1 i l'apartat 6 ja no són verges. El tema deia que l'antiguitat i la baixa edat mitjana no havien caigut mai en nou convocatòries. Han caigut: l'antiguitat una vegada (Talteüll, 46/002/23) i la baixa edat mitjana dues (46/21 i 46/23). L'apartat 6 passa a ser, amb dues preguntes, el tercer que més cau del capítol.

2. La baixa edat mitjana cau per la LLISTA DE LES TRES CRISIS, i cau dues vegades. La 46/21 pregunta quines són —econòmica i de població, social i política— i la 46/23 pregunta quin fet va conduir a la política. Les dues es responen amb el mateix esquema de tres caselles, i les opcions falses de la 46/23 són les altres dues crisis de la mateixa pàgina: el sostre productiu (econòmica), els turcs i Gènova (econòmica), la Busca i la Biga (social). Cap opció és falsa en si mateixa: només respon una altra pregunta.

3. La primera Idea força és una pregunta literal. "Entre quins segles se situa el naixement de Catalunya?" → IX i X (46/24). La Guia ho diu a la p. 13 i ho repeteix a la p. 19. Si el tribunal pregunta les Idees força una a una, aquesta n'és la prova.

4. I la dada de l'antiguitat que cau és la primera xifra del capítol. Talteüll, Rosselló, 450.000 anys. Els falsos no són inventats a l'atzar: dos són jaciments reals que la Guia no anomena mai (l'Abric Romaní, el Molí del Salt) i el tercer és Banyoles amb la xifra canviada. La regla que et salva és la de sempre en aquest tema: si un nom propi no surt a les nou pàgines, no és la resposta.

1. L'antiguitat a Catalunya

Guia, p. 12. Ha caigut una vegada (46/002/23), i va ser la primera pregunta de tot el banc que va estrenar la fórmula "Segons la Guia d'estudi".

La Guia obre amb una advertència que després reprèn a les Idees força: la història de Catalunya com a tal no comença pròpiament fins a l'edat mitjana. Tot el que ve abans és l'activitat de pobles diversos en un territori que després tindrà sentit polític amb el nom de Catalunya.

La imatge que la Guia fa servir és de l'historiador Vicens Vives, que va definir Catalunya com a "redós" i "passadís":

• Redós: on es configuraran cultures pròpies i autòctones.
• Passadís: per on circularan tota mena de pobles vinguts de fora amb la seva cultura.

Les dades concretes de l'apartat són quatre, i són les úniques xifres que hi ha:

Trampa, i és una oficial (46/002/23). Les dues restes humanes van en parell i és on es fabrica el fals: Talteüll és la més antiga (450.000) i és al Rosselló; Banyoles és la mandíbula i és de 70.000. La pregunta que va caure demana la de 450.000 anys i posa Banyoles de distractor, més dos jaciments reals que la Guia no anomena mai —l'Abric Romaní i el Molí del Salt—. En un tema tancat a nou pàgines, un nom propi que no hi surt no pot ser la resposta. I fixa't que "redós" i "passadís" també van en parell: el redós és el que es queda i és propi, el passadís és el que passa i ve de fora.

2. La Catalunya romana

Guia, p. 12-13.

2.1. L'arribada i la romanització

La Guia dona una data i un nom, i tots dos són memoritzables literalment: fou en el transcurs de les guerres púniques entre Roma i Cartago quan els romans van desembarcar a Catalunya, i el 218 a. de C. Gneu Corneli Escipió posava peu a Empúries.

El territori català, pel fet d'estar situat al vessant mediterrani, fou objecte d'una romanització intensa: l'adopció de les formes econòmiques, socials, polítiques i culturals de la civilització llatina. La Guia la descriu amb tres trets:

• una economia agrària de productes mediterranis: blat, vinya i olivera;
• un comerç florent que en gran part tenia com a destinatària la mateixa Roma;
• un artesanat notable: ceràmica i teixits.

2.2. La ciutat i Tarraco

La ciutat era l'element clau de l'organització política i vital d'aquesta cultura: hi havia els ens administratius i de govern i hi vivien els propietaris de les terres.

La ciutat més important de la Catalunya romana fou Tarraco. Això és, literalment, una pregunta oficial (46/002/19), i la resposta és literal a la Guia. A Tarraco es reproduïa l'estructura urbanística típica de les ciutats romanes: fòrum, termes, amfiteatre, circ, aqüeductes, muralles.

La xarxa urbana romana cobria tot el territori i estava comunicada per les vies romanes, i la Guia n'anomena una de sola: la Via Augusta, que comunicava amb la capital de l'imperi.

La llatinització és la introducció de la llengua llatina i del dret i la religió romanes. El contacte del llatí amb les llengües existents va propiciar el naixement de les llengües romàniques, entre les quals hi ha el català. I el sistema econòmic i social romà es basava en l'esclau, dedicat al treball agrícola o a la producció artesanal.

Trampa. Quan la pregunta és "la ciutat més important de la Catalunya romana", les opcions falses són ciutats reals i properes: Barcino, Ilerda, Cartago Nova. Cap no és absurda, i per això mesura. La resposta és Tarraco i és l'única que la Guia qualifica d'important.

2.3. La crisi i els visigots

La crisi del sistema esclavista té una causa concreta a la Guia i cal saber-la: la paralització de l'expansió militar, que feia que no augmentés el nombre d'esclaus i, en conseqüència, n'augmentés el preu. A partir del segle III d. de C. això porta a una transformació gradual de l'imperi, amb tres trets característics:

1. la permeabilitat de les fronteres, amb l'entrada dels bàrbars o poblacions estrangeres;
2. el desmembrament gradual dels territoris respecte a la centralitat politicomilitar de Roma —molt preocupada a augmentar els impostos per un deute creixent i amb una inflació desbocada—;
3. la crisi de les ciutats.

I tot plegat comportà la ruralització de la societat, la transformació dels esclaus en colons i una estructura política barreja d'elements romans i d'elements dels pobles nouvinguts d'arrel germànica, com els visigots.

Els visigots, entre els segles V i VIII, van conformar una entitat política peninsular monàrquica, amb Toledo com a capital, no exempta de tensions que no van permetre una cohesió absoluta, molt romanitzada, de base agrícola i rural i convertida al catolicisme (s. VI).

El 711, bandes armades del nord d'Àfrica entraren a la Península, derrotaren els visigots i ràpidament ocuparen el territori. Al voltant del 720 ja s'havia produït l'ocupació sarraïna dels territoris catalans.

Davant dels invasors, la Guia diu que les poblacions autòctones es decantaren per tres opcions:

• lluitar contra els invasors, freqüentment amb mals resultats per a elles,
• avenir-se al seu domini,
• o marxar i refugiar-se en les zones pirinenques.

I tanca amb una frase que és pura matèria d'examen: la vinguda i l'establiment dels musulmans signifiquen la partida de naixement de Catalunya com a entitat política independent.

Trampa. 711 i 720 no són la mateixa data. El 711 és l'entrada a la Península i la derrota dels visigots; el 720 (aproximat: la Guia diu "al voltant del") és l'ocupació dels territoris catalans. Són els dos números més fàcils d'intercanviar de tot l'apartat. I la capital visigoda és Toledo, no Barcelona ni Tarraco.

3. El naixement de Catalunya

Guia, p. 13-14.

3.1. Quan i com

El naixement de Catalunya se situa entre els segles IX i X. És la primera de les deu Idees força, la Guia la repeteix dos cops (p. 13 i p. 19) i ha caigut tal qual a la 46/24: "Entre quins segles se situa el naixement de Catalunya?". Els tres falsos són els segles veïns —VIII i IX (l'expansió franca que hi porta), X i XI (la Catalunya feudal), XI i XII (la Catalunya Nova i la unió amb Aragó)—, i tots tres tenen fets reals al capítol. Aquí no hi ha res a raonar: o te la saps o no.

L'antecedent polític immediat és la creació de la Marca Hispànica, que va impulsar Carlemany. Aquests territoris havien de ser la frontera entre el seu regne i els dominis sarraïns, que havien estat vençuts anys abans pel cabdill franc Carles Martell a la batalla de Poitiers (732).

Les tres dates de l'expansió franca, en ordre:

Aquests fets emmarquen el territori conegut com la Catalunya Vella, que segons la Guia aglutinava:

• els territoris pirinencs,
• els compresos entre el Llobregat i el Cardener,
• el Segrià mitjà,
• i la Conca de Tremp.

3.2. Els comtes

Els territoris van ser dividits en comtats i se'n va encomanar el govern a diferents comtes. Quatre trets, i tots quatre són preguntables:

• estaven vinculats en règim de vassallatge als reis francs;
• no tenien cap mena d'unitat entre si;
• eren nomenats pel rei franc i no tenien caràcter hereditari;
• exercien la sobirania (administració política, econòmica i judicial) en nom del rei.

Guifré el Pilós, fundador del casal de Barcelona, reuní diferents comtats i repoblà les planes interiors de la Catalunya central. Aquesta frase ha caigut dues vegades en convocatòries diferents (46/17 i 46/002/23) i pràcticament literal. Val la pena saber-la paraula per paraula.

A partir d'aquí es produeixen dos fenòmens definitius perquè Catalunya esdevingués una unitat política independent:

1. un procés hereditari del poder comtal, que consolidava el pes polític dels comtes respecte al rei franc;
2. la desvinculació final dels comtes catalans respecte a la monarquia franca, que es produí cap al 988 amb el comte Borrell II.

I la Guia resumeix el naixement de la Catalunya sobirana en tres factors: la feblesa d'una monarquia franca que havia canviat de dinastia, l'enfortiment dels comtes catalans, que ja passaven l'autoritat de pares a fills, i la relació entre els comtats acceptant la primacia gradual del casal de Barcelona. Tot plegat, diu, un procés comú en l'origen de molts regnes medievals.

Trampa. Guifré el Pilós i Borrell II són les dues meitats d'un mateix relat i no fan el mateix. Guifré funda el casal de Barcelona, reuneix comtats i repobla; Borrell II desvincula els comtats de la monarquia franca, cap al 988. En una de les dues preguntes oficials, Borrell II era precisament el distractor. La resposta a "qui va fundar el casal de Barcelona" mai no és Borrell II, ni Carlemany, ni Carles Martell.

4. La Catalunya feudal (s. XI-XII)

Guia, p. 14.

4.1. La Catalunya Nova

Els segles XI i XII signifiquen la consolidació definitiva de Catalunya com una unitat política d'estat feudal, independent i aglutinada per la casa de Barcelona.

Comença l'expansió que porta a la conquesta de la Catalunya Nova durant el segle XII, amb dues dates seguides:

• Tortosa, el 1148
• Lleida i Fraga, el 1149

Això va caure a la convocatòria 46/22 preguntant fins on van arribar les fronteres de la Catalunya Nova al segle XII, i la resposta era exactament Tortosa, Lleida i Fraga.

4.2. La unió amb Aragó

El 1137, Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella d'Aragó, filla de Ramir el Monjo, i es forma la Confederació Catalanoaragonesa.

La Guia insisteix en la naturalesa d'aquesta unió i és el punt conceptual del bloc: és una unió dinàstica, més que no pas una fusió entre Aragó i Catalunya. Cada territori conserva les seves institucions, lleis i tradicions i només comparteixen el monarca, que es converteix en "comte rei".

4.3. Occitània i Muret

El que no es va poder mantenir foren els drets sobre Occitània. Cap al final del segle XII i principis del XIII, l'expansió de l'heretgia dels càtars o albigesos en aquella regió va desencadenar un procés bèl·lic entre el papa Inocenci III i el rei de França contra els catalans. La batalla de Muret, on va morir el mateix rei Pere el Catòlic, va significar la fi del domini catalanoaragonès sobre aquestes terres.

(La Guia escriu "Inocenci III", amb una sola ena. L'examen de 46/002/23 va escriure "Innocenci III". Vegeu l'apartat d'errors.)

4.4. La societat feudal

Dos estaments privilegiats i una massa:

Les relacions feudovassallàtiques marcaven la jerarquització entre els senyors, i estaven regulades pels usatges. "Usatges" és un dels setze termes del glossari del tema.

Tot això es va produir en un marc de creixement econòmic progressiu: increment de la població, de la producció agrícola, ampliació dels cultius, creixement de les ciutats —que s'anirien convertint en centres de producció artesanal— i prosperitat pel comerç, amb la incipient aparició dels primers mètodes comercials i l'ampliació de la massa monetària.

Trampa. La pregunta oficial dels càtars és un cas d'escola de com el tribunal fabrica falsos: agafa noms que són al mateix paràgraf i els recombina. Les opcions falses eren "Innocenci I i Ramon Berenguer V" (ordinals moguts), "Pere el Catòlic i el rei de França contra els catalans" (Pere el Catòlic hi surt, però com el rei que mor, no com el bàndol) i "Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó" (que és la frase de dues línies més amunt). La correcta és el papa Innocenci III i el rei de França contra els catalans.

5. L'expansió catalanoaragonesa (s. XIII-XIV)

Guia, p. 14-15. Aquest és l'apartat més rendible del tema: cinc de les vint preguntes oficials en surten.

5.1. Jaume I

Jaume I el Conqueridor (1208-1276) fou qui inicià l'expansió de la corona catalanoaragonesa en dues direccions: la Mediterrània i el sud peninsular. Aquesta frase ha generat dues preguntes oficials per separat: una demanant qui inicia l'expansió (46/19) i una altra demanant en quines dues direccions (46/21).

Les conquestes, amb les seves dates:

El 1244 les tropes catalanes es van trobar amb les del regne de Castella, que també s'estava expansionant cap al sud. L'acord amb Castella va aturar l'expansió a la zona d'Alacant-Múrcia.

Els descendents de Jaume I van anar ampliant els territoris amb Sardenya, Sicília, Nàpols, els ducats grecs d'Atenes i Neopàtria i les instal·lacions comercials del nord d'Àfrica.

Tot això era fruit del creixement econòmic i, alhora, la causa de la prosperitat comercial i de la navegació. Els navegants i comerciants catalans tenien controlada bona part del comerç de la Mediterrània, cosa que significava el creixement de les companyies comercials, el desenvolupament de les tècniques comercials i l'augment de la banca (canviadors, lletres de canvi).

Trampa. La pregunta oficial de 46/24 demanava quins territoris va conquerir Jaume I entre 1229 i 1235, i les tres opcions falses eren les altres tres llistes de territoris del mateix apartat: "Sardenya, Sicília i Nàpols" (els descendents), "València, Alacant i Múrcia" (l'altra direcció) i "Atenes, Neopàtria i el nord d'Àfrica" (els descendents un altre cop). Totes tres són certes com a afirmacions; cap no respon la pregunta. Aquest és el patró dominant del tema: el fals no és mentida, és una veritat mal col·locada.

5.2. Les tres institucions

La Guia diu que el pes de la monarquia va suposar la gradual consolidació de les institucions polítiques del país entre els segles XIII i XV. Són tres i s'han de saber separades, perquè el tribunal les intercanvia sistemàticament.

Tres xifres soltes que cauen: tres braços a les Corts, tres diputats i tres oïdors a la Diputació del General, cent prohoms i cinc consellers a Barcelona.

Trampa, i és la millor del tema. El Consell de Cent ha caigut dues vegades i les dues amb el mateix mètode: les opcions falses són les funcions de les altres dues institucions. A la pregunta de 46/21, els distractors eren literalment "executava les decisions de les Corts" (això és la Generalitat), "aprovava nous impostos, assessorava el monarca i negociava privilegis a canvi de subsidis" (això són les Corts) i "defensava les constitucions i lleis i recaptava els subsidis i impostos" (Generalitat un altre cop). Si no tens el quadre de dalt separat al cap, aquesta pregunta és impossible d'encertar. I a la de 46/17, la falsa més temptadora era "pels cinc consellers que governaven la ciutat": els cinc consellers no són el Consell de Cent, són els que el Consell controla.

6. La crisi de la baixa edat mitjana (s. XIV i XV)

Guia, p. 15. Ha caigut dues vegades (46/21 i 46/23), i les dues per la mateixa frase: la llista de les tres crisis. Amb dues preguntes és el tercer apartat que més cau del capítol.

Durant els segles XIV i XV es conjuguen tres crisis: una econòmica i de població, una social i una política.

Trampa, i són dues oficials. Aquesta llista de tres és tot el que t'has de saber d'entrada, i el tribunal l'ha atacada pels dos costats. La 46/21 pregunta la llista sencera i els falsos hi colen una crisi "territorial" i una de "sanitària"; la sanitària és el fals bo, perquè la pesta negra de 1348 hi convida, però la Guia la compta dins de l'econòmica i de població. La 46/23 fa l'invers: dona un fet i demana de quina crisi és, i les quatre opcions són fets reals de la mateixa pàgina repartits entre les tres crisis. Estudia aquest apartat com una taula de tres columnes, no com un relat:

Crisi	Els fets que hi van
Econòmica i de població	Sostre productiu · mala collita → crisi de subsistència · pesta negra de 1348 (un terç, en alguns llocs la meitat) · turcs, Gènova i Venècia · despoblament del camp
Social	Busca i Biga a la ciutat · pogroms i assalts als calls · guerra dels remences al camp · Sentència de Guadalupe (1486)
Política	Mort de Martí l'Humà sense descendència · Compromís de Casp (1412) · Ferran d'Antequera · la corona d'Aragó acaba perdent la monarquia pròpia

6.1. La crisi econòmica i de població

El creixement dels segles anteriors va portar un desequilibri entre població i producció agrària: s'havia arribat a un sostre productiu que no podia alimentar una població que havia crescut, i qualsevol mala collita desencadenava crisis de subsistència.

L'extensió de la pesta negra, a partir de 1348, hi va fer estralls. Les xifres de la Guia:

• la mitjana de mortaldat se situà en un terç de la població,
• en alguns llocs arribà a la meitat.

Conseqüències encadenades: despoblació al camp, minva de la producció agrícola, recessió de l'activitat manufacturera i artesanal a la ciutat, i aturada de l'activitat comercial. El comerç per la Mediterrània va ser pertorbat per la presència dels turcs i per la competència d'altres ciutats mercantils com Gènova o Venècia.

I una conseqüència de llarg abast que la Guia enllaça explícitament: la pèrdua de la centralitat comercial de la Mediterrània explica que Portugal i Castella busquessin noves rutes per al comerç amb les Índies, cosa que comportà el descobriment d'Amèrica.

6.2. La crisi social

Bàsicament durant el segle XV, i en dos escenaris:

• A la ciutat, com per exemple a Barcelona, hi hagué enfrontaments entre la Busca i la Biga, grups socials urbans amb interessos econòmics contraposats que volien controlar el poder de la ciutat i aplicar una política econòmica favorable als seus interessos. També són símptoma de la crisi els pogroms i assalts als calls jueus, perquè es culpabilitzava aquests ciutadans del malestar.
• Al camp es produí una veritable guerra social entre pagesos i senyors: els pagesos, aprofitant el despoblament, volien alliberar-se de moltes càrregues feudals; els senyors volien lligar més el pagès a la terra per compensar les pèrdues.

La Guerra dels Remences finalitzà amb la Sentència de Guadalupe (1486), auspiciada pel rei Ferran II, que regulava les relacions socials en el camp català durant l'edat moderna i va donar estabilitat als camperols catalans.

6.3. La crisi política

La mort de Martí l'Humà sense descendència, l'últim rei de la casa de Barcelona, forçà el Compromís de Casp (1412), en què s'elegí Ferran d'Antequera, de família castellana, com a rei de la corona d'Aragó.

El seu nét, Ferran II, fou qui es casà amb la reina Isabel de Castella. La unió dinàstica amb Castella va propiciar, a la llarga, que la corona d'Aragó perdés, fins i tot, la seva monarquia pròpia.

Trampa. Hi ha dos Ferrans i estan emparentats: Ferran d'Antequera és l'elegit a Casp el 1412; Ferran II és el nét, el de la Sentència de Guadalupe (1486) i el marit d'Isabel de Castella. Intercanviar-los és el fals evident. I compte amb 1412 (Casp) i 1486 (Guadalupe): són les dues úniques dates de tot l'apartat.

7. Catalunya en la monarquia hispànica i la Guerra dels Segadors (s. XVI-XVII)

Guia, p. 16.

7.1. El marc

La monarquia hispànica tenia el centre polític a Castella, on residien el rei i la cort. Catalunya mantenia les seves institucions i el virrei era el representant del rei a casa nostra. Mentre Castella era una potència amb un imperi que abraçava territoris europeus i americans, Catalunya vivia el que alguns autors han denominat "la decadència".

7.2. El bandolerisme

Una de les mostres d'aquest empobriment fou el fenomen del bandolerisme. El territori era insegur i els bandolers senyorejaven les zones boscoses i de mitja muntanya.

• L'origen dels bandolers: la petita noblesa arruïnada per la crisi, tot i que també n'hi havia d'origen popular.
• Els noms que la Guia dona: Joan Serrallonga i Perot Rocaguinarda.
• Els virreis intentaven perseguir-los sense gaire èxit.
• Sovint exercien com a grups armats a les ordres d'algun poderós.
• Va desaparèixer gradualment amb la recuperació econòmica del final del segle XVII i posterior.

La Guia descriu el context com una població sota la pressió de diferents poders: els senyors feudals i les ciutats, les institucions pròpies de la terra (les Corts i la Generalitat) i, al fons, la mateixa monarquia imperial amb el virrei i el Consell d'Aragó. I a la base, un confús sistema legal que barrejava furs i privilegis, disposicions locals i generals, constitucions religioses i civils, crides del virrei i normes municipals.

7.3. La Guerra dels Segadors (1640)

Un dels fets més transcendentals del segle XVII. Les causes, en l'ordre exacte de la Guia:

1. En primer lloc, la Guerra dels Trenta Anys a Europa, que obligava la monarquia hispànica a fer grans despeses i a viure en un ambient bèl·lic. Això és, literalment, una pregunta oficial de 46/24.
2. En segon lloc, les dificultats de la hisenda reial.

El comte duc d'Olivares manifestà, en un escrit a Felip IV el 1625, que calia uniformitzar l'imperi i imposar les lleis castellanes perquè les institucions catalanes no es poguessin negar a les contribucions que el rei volia.

El comte duc va començar a imposar la Unió d'Armes, per la qual Catalunya havia d'aportar a l'exèrcit una gran quantitat d'homes i de diners. Cap al final dels anys trenta la monarquia entrà en guerra contra França, i un exèrcit imperial nombrós s'instal·là a Catalunya. La població s'enfadà perquè havia de subministrar aliments a la tropa, amb els abusos consegüents, i un seguit de males collites van arruïnar el camp català.

La revolta:

Les autoritats catalanes van buscar l'ajut de França, i el seu rei, Lluís XIII, fou reconegut com a comte de Barcelona. La pertinença a França tampoc no era ben vista pel poble, perquè havien d'allotjar els soldats francesos i entraven fàcilment les mercaderies d'aquell país.

Amb la Pau dels Pirineus (1659):

• Catalunya segueix pertanyent a la monarquia hispànica,
• França es queda amb els comtats del Rosselló, la Cerdanya, el Vallespir i el Conflent.

Trampa. Els quatre comtats de la Pau dels Pirineus són una enumeració tancada i és exactament el tipus de llista de la qual el tribunal treu una paraula i n'hi posa una altra de plausible (l'Empordà, el Ripollès, l'Alt Urgell). Rosselló, Cerdanya, Vallespir i Conflent, els quatre. I compte amb el caràcter de la revolta: la Guia diu explícitament que no era patriòtica ni anticastellana. Una opció que digui que ho era sona bé i és falsa segons la Guia.

Trampa de dates. Aquest apartat i el següent tenen dates que es toquen: 1625 (l'escrit d'Olivares a Felip IV), 1640 (la revolta), 1659 (la Pau dels Pirineus), 1700 (mort de Carles II). No les barregis amb les de la Guerra de Successió.

8. La Guerra de Successió i l'Onze de Setembre

Guia, p. 16-17. És l'apartat amb més dates de tot el tema.

8.1. La cronologia

L'entrada de Felip V a Madrid va desencadenar un conflicte internacional perquè Anglaterra, Holanda, l'Imperi Austríac i Portugal, posteriorment, van formar la Gran Aliança de la Haia, contrària a aquesta decisió. La raó del rebuig internacional era que Anglaterra no veia amb bons ulls que una mateixa família regnés a França i als territoris de la monarquia hispànica.

Fixa't en un detall que es passa per alt: Felip V va venir a Catalunya, va reunir les Corts i va jurar les constitucions. Malgrat això, Catalunya va signar el Pacte de Gènova.

8.2. El Pacte de Gènova i les quatre raons

Pacte de Gènova, 20 de juny de 1705, amb Anglaterra: Catalunya donava suport a l'arxiduc Carles a canvi d'ajut militar i del compromís de defensar les llibertats i constitucions catalanes. Això va caure a 46/25 amb la fórmula "Segons la Guia d'estudi, mitjançant la signatura de quin pacte...".

Les raons de la decisió, diu la Guia, són complexes però es poden resumir en quatre:

1. La desconfiança dels dirigents catalans cap a un rei de tradició centralista i unitària com era la monarquia francesa.
2. El sentiment antifrancès que niava en la població per l'actuació de França els últims anys, que arrencava de la Guerra dels Segadors.
3. L'actitud repressiva i desafortunada del virrei de Felip V, Velasco.
4. L'admiració que sentien certes capes econòmicament potents pel model econòmic i polític holandès —un país que s'havia deslliurat del domini hispà i havia començat a ser potència comercial i bancària— com també pel model anglès.

Amb el suport català a l'arxiduc, per a nosaltres Carles III, la guerra internacional es convertia en una guerra civil.

8.3. El desenllaç

La situació va canviar quan va morir l'emperador i la corona imperial va recaure en l'arxiduc: als aliats ja no els interessava que un sol rei dominés la corona hispànica i l'imperi austríac. Van començar les negociacions entre potències, que van desembocar en el tractat d'Utrecht el 1713.

Catalunya restava sola i va decidir resistir. L'Onze de Setembre de 1714 la ciutat de Barcelona queia en mans de les tropes felipistes, mentre el conseller en cap de la ciutat, Rafael Casanova, era ferit.

La repressió, contundent i de seguida:

• Abolí les institucions catalanes.
• El Decret de Nova Planta, de 1716, establí la centralització, la castellanització i l'absolutisme monàrquic. Els tres, i en aquest ordre.
• La imposició del cadastre.
• La construcció de la Ciutadella.
• L'empresonament i la mort de molts austriacistes.

Trampa. Carles II (el rei que mor el 1700) i l'arxiduc Carles (el candidat austriacista, "per a nosaltres Carles III") són persones diferents i el tribunal els ajunta. També ho són el Pacte de Gènova (1705), que és un pacte de Catalunya amb Anglaterra, i el tractat d'Utrecht (1713), que és un acord entre potències que deixa Catalunya sola. I recorda que Rafael Casanova era conseller en cap de la ciutat —no president de la Generalitat, no general— i que va ser ferit, no mort.

Segona trampa, de xifres. 1714 és la caiguda de Barcelona; 1716 és el Decret de Nova Planta. Són dos anys diferents i estan seguits: el fals més barat és posar la Nova Planta el 1714.

9. Les transformacions del segle XVIII

Guia, p. 17-18.

Després de la pèrdua de les institucions d'autogovern i en ple procés d'assimilació per part de la monarquia absolutista hispànica, Catalunya coneixerà durant el segle XVIII un seguit de transformacions que mostraran el dinamisme d'una economia en expansió i la gènesi dels canvis cap a un sistema capitalista.

Aquesta frase, sencera, és la pregunta oficial de 46/25: "Segons la Guia d'estudi... la gènesi d'uns canvis cap a quin sistema?" → capitalista.

9.1. La població

L'explicació és l'inici d'un canvi de règim demogràfic, amb la reducció de les mortalitats catastròfiques —encara que les crisis de subsistència i les epidèmies no van desaparèixer— i el creixement vegetatiu resultant de la diferència entre les altes taxes de natalitat i de mortalitat ordinàries, tot plegat com a conseqüència de les transformacions agràries.

La distribució és, diu la Guia, el més significatiu, i té tres moviments:

• creixement per damunt de la mitjana a la zona del litoral,
• creixement a l'interior,
• alentiment a la muntanya.

9.2. L'agricultura

La prosperitat agrícola es basà en tres processos, i és una enumeració que cau tal qual:

1. l'extensió dels conreus,
2. la intensificació de les explotacions,
3. l'especialització agrícola.

Com a conseqüència: augment de la superfície cultivada amb l'explotació de noves terres; intensificació basada en nous utillatges, millors tècniques agrícoles, l'extensió del regadiu i una major utilització d'adobs. L'especialització que la Guia posa d'exemple és la vinya. I s'anava articulant el mercat nacional dins del país.

9.3. El comerç

La reactivació comercial es notà a la Catalunya del set-cents, amb tres moviments: intensificació del mercat regional, creixement del comerç amb la resta de la Península i, sobretot, desenvolupament del mercat colonial, especialment quan es va liberalitzar el comerç amb Amèrica des de qualsevol port peninsular, a l'últim terç de segle.

Aquest comerç colonial estimulà l'economia catalana, significà una acumulació de capital, augmentà la demanda i transformà l'estructura productiva de Catalunya.

9.4. Del gremi a la fàbrica

El creixement de població més l'augment de la capacitat adquisitiva suposà un augment de la demanda de productes manufacturats de tota mena. Això situà al límit la producció feta a la ciutat i a través dels gremis i estimulà la formació del treball a domicili.

Moltes cases de pagès es dedicaren al treball de la llana, cosa que suposava tres coses alhora: increment dels ingressos de la pagesia, sortida beneficiosa per als capitals comercials i increment de la producció.

I el final de l'apartat, que és pregunta oficial de 46/17: cap al final de segle es va començar a popularitzar el treball sobre el cotó, que a la llarga serà el motor de la naixent indústria catalana, quan apareix la primera fàbrica d'indianes (teixits de cotó estampats), que significà l'inici d'una renovació tecnològica en el camp de la filatura.

Trampa. La llana i el cotó no van al mateix lloc de la frase. La llana és el treball a domicili a les cases de pagès; el cotó és el que es popularitza cap al final de segle i el que serà el motor de la indústria. La pregunta oficial de 46/17 demanava el segon i posava llana, lli i cànem com a distractors: la llana hi és de debò al text, i per això és el fals que més s'hi tria. I indianes = teixits de cotó estampats, no de llana ni de lli.

10. Les Idees força i el glossari

Guia, p. 19.

La Guia tanca cada tema amb deu Idees força i un glossari. No és decoració: a la convocatòria 46/25 hi ha preguntes que citen literalment "Segons les Idees força de la Guia d'estudi". Si tens deu minuts abans de l'examen, llegeix aquesta pàgina.

Les deu, resumides al que aporten de nou respecte del cos del tema:

1. El naixement de Catalunya se situa entre els segles IX i X.
2. Catalunya ha estat cruïlla de persones, pobles, cultures i religions que han contribuït a fixar la nostra cultura.
3. El substrat romà constitueix la base sobre la qual cristal·litzarà la cultura catalana.
4. Catalunya neix com a entitat sobirana sota les mateixes circumstàncies que molts regnes medievals: feblesa de la monarquia franca i enfortiment dels comtats catalans sota el domini franc com a territori de frontera amb els sarraïns, que rebia el nom de Marca Hispànica.
5. L'expansió es duu a terme en dues direccions, la Mediterrània i la peninsular, i per això compartim avui una mateixa cultura i llengua amb València, les Illes Balears i la ciutat sarda de l'Alguer.
6. En el segle XIV neixen les principals institucions polítiques que han arribat fins als nostres dies: les Corts Catalanes (funcions legislatives), la Diputació del General o Generalitat (tasques executives) i el Consell de Cent (administració local de Barcelona). El Parlament i la Generalitat d'avui en són hereus directes.
7. La decadència comença a la baixa edat mitjana per la crisi econòmica i demogràfica, la social i la política; d'aquesta última en surt la unió dinàstica amb Castella que desplaçarà el poder cap al regne veí.
8. La monarquia hispànica no suposa la pèrdua de la identitat política de Catalunya. Tanmateix, en aquest període es perden, entre d'altres, els territoris de la Catalunya Nord i de Sardenya com a conseqüència de les guerres europees.
9. La pèrdua de les llibertats col·lectives és conseqüència de la derrota de l'11 de setembre de 1714 davant de les tropes franceses i castellanes de Felip V, en la Guerra de Successió, que es produeix per la mort sense descendència del rei Carles II, amb dos bàndols: els partidaris de l'arxiduc Carles i els de Felip d'Anjou.
10. La recuperació demogràfica, social i econòmica que impulsarà la reivindicació de recuperar les institucions catalanes es va produir al llarg del segle XVIII com a conseqüència de les transformacions agràries i preindustrials.

Trampa: les Idees força no diuen exactament el mateix que el cos del tema. L'Idea força 6 assigna funcions legislatives a les Corts i tasques executives a la Generalitat, i és un resum més net que el del cos —memoritza'l així. L'Idea força 9 diu "tropes franceses i castellanes" on el cos deia "tropes felipistes", i anomena Felip d'Anjou on el cos deia Felip V: són la mateixa persona, i les dues formes poden aparèixer a les opcions. L'Idea força 5 diu "la peninsular" on el cos deia "el sud peninsular".

El glossari del tema té setze termes, i és l'única llista tancada que hi ha:

Amfiteatre · Anglicanisme · Calvinisme · Creixement vegetatiu · Estat feudal · Fòrum · Heretgia dels càtars · Iconografia · Indústria lítica · Inflació · Menestrals · Ocupació sarraïna · Prohoms · Termes · Usatges · Vassallatge.

Quadre de dates

Totes són de la Guia. Si te'l saps, tens la meitat del tema.

Quadre de noms propis

El que la Guia diu i avui no és exacte

Regla d'aquest apartat: a l'examen respon el que diu la Guia. L'enunciat de l'última convocatòria comença literalment amb "Segons la Guia d'estudi", i el tribunal corregeix contra la seva pròpia font, no contra la historiografia. Però has de saber què estàs memoritzant, i per això queda escrit aquí.

1. Menorca. La Guia diu que la conquesta de Mallorca, Menorca i Eivissa fou duta a terme entre 1229 i 1235, i la pregunta oficial de 46/24 dona per bona aquesta llista. Menorca no va ser conquerida llavors: el 1231 va quedar sotmesa com a territori vassall i la conquesta efectiva no va arribar fins al 1287, amb Alfons el Liberal, més de cinquanta anys després. A l'examen, la resposta segueix sent "Mallorca, Menorca i Eivissa".

2. El casament de 1137. La Guia diu que "el 1137, Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella d'Aragó". El 1137 va ser el pacte d'esposalles; Peronella tenia un any i el matrimoni no es va celebrar fins al 1150. A l'examen, la data és 1137.

3. "Inocenci III". La Guia escriu el nom del papa amb una sola ena: "Inocenci III". La grafia catalana correcta és Innocenci III, i és així com el va escriure el mateix tribunal a l'examen de 46/002/23. Les dues formes poden aparèixer a les opcions i totes dues designen el mateix papa.

4. "El Segrià mitjà". La Guia situa dins la Catalunya Vella "el Segrià mitjà". El Segrià és comarca de Lleida, conquerida el 1149 i per tant Catalunya Nova segons la mateixa Guia dues pàgines més avall. El que té sentit geogràfic és el Segre mitjà. És una contradicció interna del capítol, no una lectura teva. A l'examen, si surt, la forma de la Guia és "el Segrià mitjà".

5. "En setanta anys, els que van de 1712 a 1787". De 1712 a 1787 hi ha setanta-cinc anys, no setanta. Les xifres de població (470.000 → 900.000) i els dos anys són els que has de saber; el "setanta" és de la Guia i no cal corregir-lo.

6. "Els segles segles IX i X". La primera Idea força de la pàgina 19 té la paraula "segles" repetida: "El naixement de Catalunya se situa entre els segles segles ix i x." És una errata d'impremta de la Guia. La dada —segles IX i X— és correcta i cau.

7. La primera fàbrica d'indianes. La Guia la situa "cap al final de segle", junt amb la popularització del cotó. Les primeres fàbriques d'indianes de Barcelona són de la dècada de 1730, molt abans del final del segle. A l'examen, "cap al final del segle XVIII" i "el cotó" són el que es respon, perquè és el que la Guia enllaça i és el que va caure a 46/17.

8. Sardenya a l'Idea força 8. L'Idea força 8 diu que durant la monarquia hispànica "es perden, entre d'altres, els territoris de la Catalunya Nord i de Sardenya com a conseqüència de les guerres europees". El cos del tema no ho diu enlloc: només explica la pèrdua dels quatre comtats a la Pau dels Pirineus (1659), i de Sardenya no en torna a parlar després de nomenar-la entre les conquestes dels descendents de Jaume I. És l'única afirmació de les Idees força que no té cap paràgraf que la sostingui al capítol.

9. El glossari conté tres termes que el capítol no fa servir. Anglicanisme, Calvinisme i Iconografia apareixen al glossari de la pàgina 19 i no surten ni una sola vegada a les nou pàgines del tema. No hi ha res a estudiar-hi des d'aquest capítol.

El que més cau

Si només tens mitja hora abans de l'examen, repassa això.

1. Les tres institucions medievals, separades. És l'apartat que més cau (cinc preguntes de vint) i el que es fabrica pitjor. Corts = assemblea, tres braços (nobiliari, eclesiàstic i reial), funcions legislatives + aprovar impostos + assessorar el monarca + negociar privilegis. Diputació del General = representació permanent de les Corts, tres diputats i tres oïdors de comptes, executa les decisions de les Corts + defensa constitucions + recapta. Consell de Cent = cent prohoms de Barcelona, representen burgesia comercial, mercaders i menestrals, missió consultiva i de control sobre cinc consellers.

1 bis. Les tres crisis de la baixa edat mitjana, i el naixement de Catalunya. Dos blocs que fins fa poc semblaven no caure i cauen tres vegades entre tots dos. Tres crisis: econòmica i de població · social · política. No n'hi ha cap de "territorial" ni de "sanitària"; la pesta va dins de l'econòmica i de població. I el naixement de Catalunya se situa entre els segles IX i X, primera Idea força, caiguda literal a 46/24.

2. Guifré el Pilós. Fundador del casal de Barcelona, reuní diferents comtats i repoblà les planes interiors de la Catalunya central. Ha caigut dues vegades. No és Borrell II —aquest és el del 988— ni Carlemany ni Carles Martell.

3. Jaume I, la frase sencera. (1208-1276), inicià l'expansió de la corona catalanoaragonesa en dues direccions: la Mediterrània i el sud peninsular. 1229-1235 Mallorca, Menorca i Eivissa. 1232-1244 València. Els descendents: Sardenya, Sicília, Nàpols, Atenes i Neopàtria i el nord d'Àfrica. Les tres llistes es fan servir les unes com a distractors de les altres.

4. Tarraco. La ciutat més important de la Catalunya romana. I amb ella: 218 a. de C., Gneu Corneli Escipió, Empúries, Via Augusta.

5. Les dates de guerra, en dos blocs que no s'han de barrejar.

• Segadors: 1625 escrit d'Olivares a Felip IV · 7 de juny de 1640 revolta · 1659 Pau dels Pirineus (Rosselló, Cerdanya, Vallespir, Conflent). Causa primera: la Guerra dels Trenta Anys a Europa.
• Successió: 1700 mor Carles II · 1701 Felip V a Madrid · 1702 comença · 1703 Viena · 20 de juny de 1705 Pacte de Gènova amb Anglaterra · 1713 Utrecht · 11 de setembre de 1714 cau Barcelona, Rafael Casanova ferit · 1716 Decret de Nova Planta (centralització, castellanització, absolutisme).

6. La Catalunya Nova al segle XII: Tortosa (1148), Lleida i Fraga (1149). I la Catalunya Vella és l'altra: pirinencs, entre el Llobregat i el Cardener, el Segrià mitjà i la Conca de Tremp.

7. El segle XVIII, tres frases. De 1712 a 1787 la població es dobla, de 470.000 a 900.000; Barcelona arriba als 100.000. L'agricultura es basa en tres processos: extensió dels conreus, intensificació de les explotacions i especialització agrícola. Cap al final de segle es popularitza el cotó i apareix la primera fàbrica d'indianes; el treball a domicili a les cases de pagès era de llana. I la paraula que va caure a 46/25: capitalista.

8. Els parells que s'intercanvien. Talteüll (450.000, Rosselló) / Banyoles (70.000, mandíbula) · 711 (Península) / 720 (territoris catalans) · Guifré el Pilós (funda) / Borrell II (desvincula, 988) · Ferran d'Antequera (Casp, 1412) / Ferran II (Guadalupe, 1486) · Carles II (mor el 1700) / arxiduc Carles (Viena, 1703) · Pacte de Gènova (1705, amb Anglaterra) / tractat d'Utrecht (1713, entre potències) · 1714 (cau Barcelona) / 1716 (Nova Planta) · llana (treball a domicili) / cotó (motor de la indústria) · Busca / Biga.

Què falta

1. Quant d'aquest tema es respon des de la Guia: 19 de les 24 preguntes oficials, un 79%.

Aquest és el número que importa i s'ha comprovat una a una. Dinou de les vint-i-quatre preguntes oficials etiquetades com a A1 tenen la resposta al capítol A.1 de la Guia (p. 11-19), la majoria de manera literal. Les altres cinc, no. Es reparteixen així pels apartats del temari:

Cap apartat del temari es queda a zero. Aquesta és la lectura que ha canviat: quan el tema es va escriure amb 20 oficials semblava que hi havia dos apartats que el tribunal no havia tocat mai i que es podien deixar per al final sense risc. No hi són. Els nou apartats han caigut tots.

2. Les cinc preguntes oficials que no es responen des d'aquest capítol.

Totes cinc són d'història cultural i literària, i és una franja que el capítol A.1 no toca en cap moment: en 29.366 caràcters no hi apareix ni una sola vegada la paraula "literatura", ni cap escriptor, ni cap corrent artístic.

Això no vol dir que el tribunal preguntés fora de la seva font. Vol dir una cosa més concreta i més útil: la història literària de Catalunya no és al tema d'història, és al tema de sociolingüística. Les preguntes van caure en la mateixa subprova de coneixements, barrejades amb les d'història, i qui hagi estudiat A.1 esperant trobar-hi Ramon Llull no l'hi trobarà mai.

Conseqüència pràctica: quan estudiïs A.4, no el tractis només com el tema de llengua. El seu apartat de literatura respon preguntes que semblen d'història. Aquestes cinc s'inclouen igualment al banc d'aquest tema, amb origen: "oficial" i amb la citació a la pàgina d'A.4 on hi ha la resposta, perquè és on van caure i perquè no serveix de res fer veure que no existeixen.

3. El que la Guia no dona i el temari sí que nomena.

El temari oficial (Resolució INT/1219/2017) enuncia els nou apartats amb les mateixes paraules que la Guia, i la Guia els cobreix tots nou. No hi ha cap apartat del temari sense capítol. El que hi ha són densitats molt desiguals: l'apartat 1 (l'antiguitat) ocupa onze línies i l'apartat 9 (el segle XVIII) n'ocupa quaranta-dues. Si el tribunal decidís preguntar l'antiguitat a fons, la Guia no donaria per respondre-ho, i no hi ha cap altra font citable.

4. Dates que la Guia esmenta sense datar.

Tres fets apareixen al capítol sense any, i per tant no es poden preguntar per data des d'aquesta font: la batalla de Muret (només "on va morir el rei Pere el Catòlic"), la fundació de les Corts Catalanes (només "entre els segles XIII i XV") i la fundació del Consell de Cent. Si una pregunta futura en demana l'any, la resposta no és a A.1.